ENTREVISTES‎ > ‎

Josep Lleonart

JOSEP LLEONART. APARELLADOR I EXPRESIDENT DE L'ASSOCIACIÓ DE PROPIETARIS DE LA FLORESTA

El Sr. Josep Lleonart ha estat el segon entrevistat, ell ens parla, especialment, de la vida a La Floresta, del dia a dia, perquè va arribar aquí quan era molt menut i va créixer fins fer-se aparellador, parla de les escoles a les que va anar i del que feia amb els amiguets, i al final va ser president de l’Associació de propietaris de  La Floresta Pearson.  (Les fotografies d'aquesta entrevista han estat cedides pel Sr. Josep Lleonart)

Sr. Lleonart, quan va néixer, com i quan  va venir a La Floresta?

Jo vaig néixer l’abril de l’any 32 a Sabadell. Els meus pares van comprar un solar al camí de la Font de la Mina, ara és el carrer Palmera, ens vam fer una casa on hi vam viure uns quants anys i després ens traslladarem a aquesta casa. En un principi, a La Floresta no tenia nom cap carrer, era la casa número tal i conforme es construïen es donava número a la casa, nosaltres teniem el número 17.

Casa del Sr. Josep Lleonart. A sota del casino Arac. Anys 70

Vídeo de YouTube














Per què van venir aquí?

El meu pare hi tenia la feina, era constructor, feia cases i va començar aquí a La Floresta. I de les cases més antigues n’hi ha algunes fetes per mon pare. De fet aquí el que va començar a fer de paleta, de constructor, era el Ramonet, que era uns constructor de Les Planes, que a Les Planes si que hi havia cases perquè els trens arribaven a Les Planes, però a La Floresta no, el tren anava de Les Planes directe fins a Sant Cugat.

Estem parlant del 34?

Sí, sí del 34 més o menys. Aleshores els paletes que treballaven amb el Ramonet, cadascú es va espavilar pel seu conte i es van posar a fer cases ells.

El seu pare va veure la possibilitat de que aquí començava a haver feina i se’n va vindre cap aquí...

Ja se’n va vindre cap aquí, va viure una temporada encara a Sant Cugat i llavors ja vam vindre cap aquí. Jo l’any 34/35 vaig començar a viure aquí a La Floresta.

Quan va començar a anar a l’escola?

Vaig començar a anar a l’escola que devia tindre 6 o 7 anys, que hi havia una escola als pisos Tarruell, una anècdota d’això... és molt curiós que la mestra que havíem tingut encara estem en contacte ella i jo.

Grup escolar de l'Escola Tarruell amb les seves mestres, finals dels anys 30.

Encara viu?

Sí,  fa cinc mesos o sis que vaig parlar amb ella.

Com es diu?

Assumpció Vinyals. Un dia que la vaig telefonar em va dir, “Ja començo a ser gran” i li dic “quants en tens?” i diu “96”. Va ser molt bo, perquè vaig tindre el  telèfon d’ella per casualitat i un dia li vaig telefonar, i dic “Assumpció Vinyals” i diu “Jo mateixa”, i dic “Vostè o tu, com vulguis, havies estat mestra de La Floresta”, diu “sí, però això fa molts anys, ningú se’n recorda”, i dic “Jo havia sigut alumne teu”, diu “com et dius”, li dic “Josep”, i diu “pues mira... ahir estava mirant papers antics i tenia l’estampa de la teva comunió a les mans...” i després vam estar parlant, i he estat de visita  un parell de vegades a casa seva, em  va fer molta gràcia...

Va estar molt de temps aquí?

Jo devia començar als 6 o 7 anys, després vaig anar a estudiar a Barcelona, els hiverns vivia a la ciutat i els caps de setmana a La Floresta, i posteriorment a la Universitat a Barcelona.

Per què se’n van anar a viure a Barcelona?

Per estudiar, mon pare tenia la feina aquí i pujàvem i baixàvem, baixàvem diumenge i divendres tornàvem a pujar.

Així que a les Escoles Tarruell va estar des dels 6/7 anys fins...?

No, més... potser dels 8 anys... fins... uns 4 anys vaig estar, fins als 12 o 13. Llavors vaig passar a Barcelona, primer a fer la preparació al col·legi de La Salle, llavors de La Salle vaig anar a la universitat.

I què va estudiar?

Aparellador, ara en diuen arquitecte tècnic. Em va fer molta gràcia anar a veure-la, ens va treure tot de papers que guardava de quan anàvem a l’escola.

Tornem a l’escola. La Sra. Vinyals, la seva mestra, tenia molta documentació?

No, documentació de l’escola, fotos nostres de quan érem petits, és una senyora molt amable... i la va portar l’Associació a través del Sr. Busquets.

L’escola dels pisos Tarruell va estar funcionant fins...?

No ho sé, exactament, però quan jo vaig plegar al cap d’un parell o tres d’anys, l’escola va plegar i es va posar una escola aquí dalt a les escales Tarruell.

Quants nens eres a la seva escola?

Dotze o tretze.

I com era la vida que vostès feien aquí, al barri?

D’ermità... (somriu) em refereixo que... anaves a l’escola, jugaves amb els crios... “anem a casa de l’Ignasi, o anem a casa del Pere” i anàvem el dissabte o diumenge... però la vida de la gent aquí era molt de “La Floresta”, no anàvem a comprar ni a Sant Cugat..., a La Floresta, això parlo als anys 40/45, hi havia un fotiment de botigues, hi havia colmados, hi havia granja..., l’únic que ara s’ha superat és en bars, abans només hi havia un, que estava a la Plaça de l’Estació, on hi havia la Caixa de Terrassa, era el Bar de Cal Baldomà. 

Als anys 40, hi havia poques cases encara...

Si nosaltres teníem la nº17, després de 6 o set anys, devíem arribar als nºs. 70 o 80.

Aleshores el barri Tarruell ja existia...

Es va anar fent aleshores, la prova és que el casino Tarruell es va inaugurar l’any 32, que va venir En Companys, quan feien les obres va pujar En Macià a veure los obres i va dir “quan s’acabi aviseu-me”...

Veiem en aquesta imatge el dia que es va fer oficial la construcció de l'edifici del Casino. 1930


Tornem als anys 40, a veure com evoluciona La Floresta... mentre vostè vivia aquí.

Cap als anys 45/50 hi havia cinc o sis botigues, qui tenia botiga no vivia d’allò, uns eren paletes... i la dona... l’única botiga que era de veritat que tenien de tot era “La cooperativa”, era el nom de la botiga. Eren una família que era un símbol de La Floresta, era un matrimoni i tenien cinc fills, ell es deia Pau i ella es deia Carmeta; ell feia de transportista... pels paletes o si algú necessitava portar un moble; i ella portava la botiga; i lo més curiós d’aquella botiga és que tenia de tot: espardenyes, tomàquets... i s’ho portava tot ella, a peu, o sigui, la veies arribar en el tren – encara la veig-, era una senyora baixeta, més baixeta que jo, que pesava 85 o 90 quilos, i la veies amb un mocador farcell... se’l posava al cap i els altres, un en cada mà, i anava a casa seva. La botiga estava al l’avinguda Emeterio Escudero... – A prop de la casa xina? La casa xina també va ser un temps colmado i li deien La Abundancia, i dalt de d’aquesta, un carreret que baixa a la dreta, hi havia un estanc, on el meu pare anava a comprar els ideals, les pedres del metxero... a peu. - Hi havia molta activitat?  Sí, sí, hi havia molta activitat, era poca gent però tot es quedava aquí. A la plaça de l’estació hi havia Ca l’Escaiola, on estan els despatxos d’arquitectura que han posat ara? Després de La Cooperativa, eren el més coneguts, eren dos germans, ell es deia Casimiro i ella, Maria. Ell era molt sord...

Hi havia bona relació entre els veïns?

Molt. A partir dels anys 40/45 es van fer cases de més nivell i pujava la gent a passar l’estiu.

 Mostra de bastoners de l'estiu de 1940 a la plaça Josep Playà, darrere la casa del Sr. Lleonart.


Quan va començar a notar-se el creixement?

Als anys 40/45. I els 50/60 van ser els de més esplendor de La Floresta. Gent de cert nivell... Al casino Tarruell feien festes... cal dir que per la festa major, el dia que deien “ball de gala”, les senyores en vestit de llarg i els homes en frac, sinò no entraves.

Hi anava tothom?

Sí, però només hi anava la gent d’estiueig. -S’havia de pagar el sopar...- sí i a més si algú volia anar se sentia una mica marginat. Hi havia gent de Barcelona, de Sabadell i de Terrassa. A la part de baix del Casino hi havia un petit zoològic. Hi havia 4 o 5 pavos reals i dos monos. Els nens ens posàvem allà a mirar.

I vostè els veia entrar?

Sí, és molt bo! A dalt, al carrer, hi ha un tros que es veu la pista. I tota la gent que vivíem aquí tot l’any, anàvem allà quan hi havia una festa! (riu) Al “palco dels sabaters”!

Aquests anys quin tipus de gent vivia a La Floresta?

Podríem dir que hi havia dues Florestes: la dels estiuejants i la dels florestans.

Com era cada grup?

No, bé... hi havia una separació de classes que la notaves, però es comportava bé. No hi havia discussions... el que passa és clar, l’un era el Pere i l’altre era el Sr. Pere.

Els estiuejants eren més rics?

I si no ho eren, ho aparentaven. Però, sí, sí... Hi havia gent de cert nivell...

I els que vivien tot l’any, d’on eren, venien de barris obrers, menestrals...?

De tot arreu, vull dir... hi havia gent... els de La Cooperativa eren de Vilanova i la Geltrú... La gent venia aquí... es feia una caseta..., però eren gent senzilla.

Quan van començar a fer-se festes del barri, pròpies dels florestans?

Va passar una cosa, el Sr. Tarruell es va fer gran i va pensar que llogaria el casino, perquè entre els anys 50 i 65 aquí pujaven les millors orquestres, el Machín, el Bonet de San Pedro, la orquestra del Gran Casino... Qui ho portava? el propi Tarruell. -Però Tarruell va morir l’any 55?- Sí i va continuar la seva filla, però llavors la cosa anava en decadència i no hi anava tanta gent, llavors es va formar una associació que es deia “Amics del casino”, que va llogar el casino, altres no hi van estar d’acord i l’associació va muntar un embalat aquí a la plaça, no hi havia gent per tantes coses i va anar decaient.



Festa celebrada a la plaça de l'estació. Sardanes, any 1956

Parlem de l’Associació de Propietaris... quan comença a funcionar? Quan comença a participar en les decisions del barri?

La de Propietaris? L’any 19. A l’Associació es van començar a fer canvis, l'ajuntament va deixar de controlar-ho tot... i al cap d’uns anys van arribar a un acord en el que l’Associació feia una mica de secretària de l’ajuntament. L’ajuntament ho portava però sempre passava tot per l’Associació. Es van fer camins, es va portar la llum... – Amb quins diners?- Amb els dels propietaris. L’estació la va fer l’Associació, es va començar a entrar en contacte amb la direcció dels ferrocarrils, que anava dient que sí, però no hi havia diners per l’estació i l’Associació va dir “ens en farem càrrec nosaltres”. Els terrenys de l’estació, de les dues places i dels camins que venien fins aquí, ho va donar voluntàriament el Sr. Ros, els amos de Can LLovet; i l’Associació va demanar quan valia fer l’estació, que em sembla que van ser 121.360 pessetes, no arriba a 1000€ d’ara... eren molt diners pels veïns que hi havia, el Sr. Ros va regalar 30.000 pessetes i els Sr. Busquets 30.000 més, i la resta, cada veí va fer una aportació.

Quina va ser la primera seu de l’Associació a La Floresta?

La mateixa d’ara. Li van comprar el terreny el Sr. Planas, que tenia una finca una mica més avall de l’església de Sant Pere i ell va donar el terrenys per fer l’església, i l’associació va comprar el terreny per l’associació. Primer es va fer el soterrani, on fins ara ha hagut el grup escolta, i després la part de dalt, que enseguida es va instal·lar la telefònica de La Floresta, al començament en el soterrani de l’Associació.

Hi havia una centraleta? Si... tinc fotografies... La centraleta tenia  40/50 telèfons, a casa teníem també el 17, sempre ens tocava el 17. La telefonista, la Maria, despenjava i li deies “Maria, posa’m amb el colmado de l’Escaiola”, sense número, se sentia un soroll i li deies, “Maria, penja que no vull que sàpigues el que vull comprar”.

I La instal·lació de la centraleta de quan és?-

Si l’Associació la vam fundar el 19, devia ser de l’any 22/23. Ja n’hi havia uns 40 telèfons? No... La central tenia una capacitat per màxim 40. Devia haver 20 o 25 com a molt.

Si pugués fer un breu resum... quines són les coses més importants que ha fet l’Associació per La Floresta?

L’Associació va fer l’estació, va urbanitzar els carrers, va fer el traçat dels carrers no l’asfaltats, va encarregar a l’arquitecte  Sr. Josep Nieto que va fer el primer plànol de La Floresta, va fer la portada de llum, la portada d’aigües, la portada de gas, que es va fer no fa gaire, sent jo president de l’Associació. Des de l’any 40/45 l’ajuntament portava l’administració però sempre en col·laboració de l’Associació. -I l’asfaltat quan comença?-  Fins no fa gaire, n’hi havia mitja dotzena de carrers asfaltats.

Hi ha hagut altres associacions de veïns...

Sí, s’han fet associacions, la que va durar més va ser l’Associació de veïns, però la més antiga ha estat la de propietaris. Portem quasi 100 anys.

Vostè va acabar els seus estudis d’aparellador i va començar a treballar aquí?

Sí... A Barcelona estava en un despatx. Ho feia aquí i a Barcelona.

Aquí va fer algun edifici important?

On era la Caixa de Terrassa, el BBVA, el vaig fer fa deu o onze anys. Un edifici que sí que va ser important aquí a La Floresta, era la Font del Mina. No sé si la coneixeu. És una font que hi havia o hi ha. Està allà on hi ha el pagament dels Túnels del Tibidabo (peatge), un camí que hi ha, que va cap a Can Busquets. A la Font de la Mina hi havia un merendero, com els de les Planes, amb taules i bancs. I els diumenges, aquí a La Floresta, cap a les set del matí, començava a arribar gent fins a les dotze o la una. Anaven a la Font de la Mina a passar el dia, a jugar a futbol, a dinar. I cap a les sis o les set de la tarda, tots cap a l’estació. Era impressionat de veure l’estació com estava!

Això durant quins anys va passar?

Va començar cap als anys 30-35 i va durar potser fins al 65. 

I per què es va acabar això?

Perquè la gent ja tenia cotxe. Abans pujaven amb el tren, caminaven mitja horeta i ja eren al bosc. Després ja no pujava tanta gent. El Sr. Busquets va fer una donació de la Font de la Mina, i de la casa dels que hi vivien i que es cuidaven de la font; ho va donar a una institució benèfica que va acollir nens discapacitats (ASPANIAS)

Un altre focus d’activitat va ser la piscina, no?

Sí, però va ser molt posterior. Deixa’m acabar d’explicar això de la Font de la Mina perquè els diumenges era una riuada! L’andana era una riuada de gent! I la gent no podia baixar les escales plenes! Era molt curiós perquè la gent veia que els trens s’acabaven...ara els trens passen cada tres minuts, però abans a tres quarts de deu passava l’últim tren. Després en van posar un altre a tres quarts d’onze. I veies que passava l’últim tren i agafava tota la gent que hi havia aquí a La Floresta i se l’emportava. Abans hi havia caps d’estació, on ara hi ha les oficines, hi vivien el Sr. Blanc i el Sr. Puig, els dos caps d’estació, i baixaven a l’estació i empenyien la gent per tancar les portes! Si n’hi caben dos més, n’hi caben dos més! A l’esquerra hi vivia el Sr. Puig i a la dreta i vivia el Sr. Pons.

Abans li preguntava sobre les festes. A part del Casino, les festes populars...

No n’hi havia. Devien començar cap als...65...es van començar a fer a la piscina i a la bolera (actual UREF). La piscina va ser el relleu del Casino.

Podem parlar d’una activitat cada vegada més forta a partir d’aquest relleu, no, suposo?

Sí... més forta, però més dispersa. Abans la gent estava molt unida ¡era un món! Cada tarda...perquè els senyors anaven a treballar a Barcelona i allà a les cinc i mitja o les sis, començaven a baixar les senyores amb els crios. I tots seien aquí, a la barana del pont. Abans només hi havia un bar aquí (senyalà els bars de la part de dalt de la plaça de l’estació).

Això quan passava?

Això passava als anys 50-60, tota la gent se seia aquí i quan arribava el tren, baixaven els homes i se n’anaven amb la dona i els crios, i els nòvios i les nòvies, i se n’anaven a casa passejant i parlant. I en qüestió d’una hora i mitja, desapareixia tota la gent que hi havia.

Vostè diu que hi havia bona relació entre la gent del barri...

Sí, hi havia bona relació, però cadascú a casa seva... i que poc a poc es van fent coses més de vida de barri i es van fent coses més pròpies de barri. Quan comença la piscina la gent es va començar a barrejar una mica, ja no hi havia aquella separació... I feien coses, jugaven a futbol... Bueno, el futbol...per aquí està...el primer escut de l’equip de La Floresta el vaig dibuixar jo quan tenia 12 anys. El tinc aquí. El futbol el jugàvem al camp de la Mina. L’equip era de gent de tot l’any. Però  quan venia l’estiu, hi havia quatre o cinc que de seguida hi anaven. I allò va ser  el punt de començar, diguem-ne, a trencar una mica la separació.  Per cert, que al Camp de la Mina hi va haver un fet que no n’ha parlat mai ningú. Al Camp de la Mina s’hi ha va filmar una pel·lícula!

Quina?

La Reina de Montcada. Elisenda, la reina de Montcada. Es va filmar al Camp de la Mina. Es va construir un castell de cartró pedra i van estar potser un mes, un mes i mig, en allà filmant la pel·lícula. I molta gent de La Floresta, de la de tot l’any, van anar a fer d’extra. I cobraven 25 pessetes al dia.

Quin any?

Mmm 45-47.

(Hem buscat informació sobre la pel.lícula però no hem pogut trobar res.)

O sigui, hi ha un moment en què es fa vida al voltant de La Mina...

Si, però la gent d’aquí no hi anava, eh!... Era més la gent de Barcelona i Sabadell. I a més, el colmado de l’Escayola els anava molt bé, perquè molta gent deia: “Ai, m’he descuidat no sé què” i anaven i ells liquidaven existències.

Així que vostè treballa d’aparellador, s’instal·la aquí i és president de l’Associació.

Home, president de l’Associació no fa gaire, formava part de la junta des de 1996 i al 2006 vaig ser-ne president. Satisfet  de la tasca que es va fer durant aquests anys.

Ha notat molt canvi a La Floresta des que era petit fins avui?

No té res a veure.

Quines diferències li veu?

No. No... Està molt bé. Vaig fer una conferència sobre la situació de La Floresta fa uns deu o onze anys. Per mi, la història de la Floresta que explico, s’acaba l’any 65.

(Aquesta conferència s'adjuntarà en aquest mateix document)

Per què?

Estava molt deslligat d’aquí. Venia dissabtes i diumenges per arreglar la casa...

Vídeo de YouTube


Vostè ha dit que va arribar aquí al 34? Ens podria explicar com es va viure la Guerra, aquí?

Va ser una època molt important de La Floresta. Important per l’ajuda que va fer a molta gent de Barcelona, que es van allotjar aquí a La Floresta i altres personalitats de la cultura van venir a viure aquí. Per exemple, va venir a viure aquí, el cunyat d’Emeterio Escudero, que era l’escultor Apel·les Fenosa. N’heu sentir a parlar de l’Apel·les Fenosa? A Barcelona hi ha monuments a l’Avinguda Gaudí, al Turó Parc. Va estar aquí uns quants anys. I després, li va agradar molt La Floresta i cada dos o tres anys venia a passar-hi uns dies. Jo vaig tenir la satisfacció de conèixe’l personalment. Un fet molt curiós va ser que al carrer de la Quadra en un solar hi havia una barraca de pedra i fusta on anàvem els nens a jugar, i va venir a refugiar-se durant uns mesos la Estrellita Castro. Al Carrer que ara en diuen Quadra d’en Canals, i que abans era carrer Quadra. Hi vivia ella, la seva germana, el seu cunyat i un parell de crios. I van estar dos o tres mesos.

A quina alçada del carrer de la Quadra?

On es deixa Mossèn Cinto Verdaguer, arribes al final que fa baixada i hi ha una casa de color blau. La casa blava, era del Sender, un lampista que estava aquí a baix. Després se’n va anar a viure a Andalusia, fa 15 o 20 anys. Sender feia instal·lacions... En aquell temps, hi havia molta gent amagada al bosc. Recordo que érem crios i cada dia, a les sis o  les set, vèiem un parell de senyores que anaven amb uns cistells i anaven a veure un noi que vivia al bosc.

Estava amagat per la guerra?

Sí. I tot el barri aquell, de la Quadra d’en Canals, a la nit, els bombardejos es veien. Es veien llums. I al 39, jo tenia 7 anys, me’n recordo que allà hi havia un pont.

Dels suïcides

Dels Suïcides! Saps per què li deien del suïcides?... Perquè es van suïcidar tres o quatre

Quan?

No per la guerra, eh, fa vint anys o així. Dic això perquè quan va entrar l’exèrcit nacional, van entrar per la via. Els soldats moros, amb cavalls, tocant trompetes. I tots allà al pont. I el senyor Ferrer... nosaltres vivíem allà al costat de la via. I el senyor Ferrer diu: “aquesta casa que està tan a la vora de la via”... era molt nacionalista, ell, molt espanyol... “hi haurien de posar una bandera”. I li van dir a la meva mare. La meva mare diu: “Ai, la vaig a buscar”. El meu pare estava en un camp de concentració a Santander i el meu pare tenia les banderes que es posen quan s’acaba una casa. I apareix ma mare amb una senyera i una bandera republicana! Per donar la benvinguda a l’exèrcit franquista!

I què va passar?

Quan la van veure, li van dir, amagui-les, que ens mataran a tots!

I diu que van entrar els moros per aquí, per la via?

Sí, sí, sí. (...) Van entrar per la carretera que venim ara, fins al Pont del Diari, van entrar a la via. Per cert, que aquí baix hi ha una casa amb pissarra, Can Margarit. Al senyor Margarit el van matar.

El van matar els nacionals?

Sí, és curiós el cas. El senyor Margarit era una persona extraordinària, quan va veure l’exèrcit que passava per davant de casa seva, va sortir a donar-los la benvinguda, en veure que ananva cap a un d’ells, li van disparar i va morir.

Sap de més morts?

No.

Llavors, hi havia gent refugiada a les cases?

Sí, a casa, van baixar de Lleida 15 o 16. I als túnels, a la nit, hi havia molta gent. I a la nit, la gent que no tenia pasta, ni menjar...als horts de Can Llobet i de Can Busquets, pluf! agafaven bledes, cols, el que fos!  I hi havia la concertista, la Rosa Sabater, que havia fet concerts a tot el món, vivia al carrer de la Quadra cantonada Mossèn Cinto, a la casa on hi ha ara les gàbies. El seu pare treballava a la Generalitat i pobra, va morir venint de fer un concert a Madrid, l’avió es va estavellar per Guadalajara... Hi vivia a l’estiu.

Acabada la guerra, es notaven molt els dos bàndols?

Sí, es notava però no hi havia cap confrontació. Tothom sabia que aquell era de dretes i l’altre era d’esquerres, però no... Per exemple, a l’Associació, el que es va fer quan es va acabar la guerra, es fer desaparèixer tota la documentació perquè no es poguessin trobar noms, perquè si haguessin trobat el nom del president se l’haguessin emportat pel davant. Però no hi va haver mai cap denúncia ni res d’això.

Van eliminar papers que podien demostrar què?

Home, que n’havien format part.

Pel fet de ser d’una Associació?

Sí, sí, sí! Mira, jo devia tenir 7 o 8 anys, van passar per l’escola i van obligar tots els crios a fer-nos de la Falange. Si no et feies de la Falange, fora de l’escola. I els diumenges anàvem a missa vestits de la Falange. Si no anaves a missa...

Llavors, ens hem d’imaginar els nanos de La Floresta vestits de Falange fent missa a l’església vella?

Sí, sí, a la de Sant Pere. Va durar un parell d’anys. Va ser el primer cop, per allò d’espantar tothom. Me’n recordo, jo, l’Ignasi, els de can Pahissa vestits de Falange. Tots.

Activitats de l'escola Tarruell celebrades al Casino. Finals dels anys 30 principis dels 40

Deia que hi havia convivència entre els dos bàndols?

Sí, convivència total. No va haver-hi mai aquest ha fet això...Mai! Res. I hi havia gent molt d’esquerres i molt de dretes. A l’Associació hi havia de president el Dr. Molleda, que era metge de casa. Aquell era...no de dretes, no! Vull dir.. Era un senyor gran i era de la Falange. Casi feia les visites vestit de la Falange. I mai va denunciar ningú, eh! Per exemple, el meu pare era d’esquerres, de súper esquerres.

Vostè es considera políticament d’alguna manera? Com es defineix?

De dretes no. Potser una mica conservador, però més aviat d’esquerres. Conservador d’esquerres.

Com definiria això, vostè? Què pensa vostè que ha de passar en una societat perquè funcioni bé?

Un canvi total a ara. Tothom despotrica molt però ningú té en compte l’ambient general. S’hauria de protegir més el que s’ha de protegir, l’ensenyament, la sanitat.

Està content d’haver viscut a la Floresta?

SÍ, per descomptat.

Com explicaria a algú de fora com es viu a la Floresta?

A La Floresta es viu molt bé, però la gent no té en compte el veïnat. Jo vull fer això i faig això. I aquests d’aquí davant... Ah! doncs que s’aguantin! Si vull fer soroll el faig a casa.

Per què diu que és fantàstica, la Floresta? Què li agrada?

Tot! L’emplaçament, que a un quart d’hora estàs a la Plaça Catalunya...abans no. Els primers habitants venien a peu des de Barcelona. O  anaven a Sant Cugat i venien a peu.

El tren és molt important per La Floresta, però també per vostè, que hi viu enganxat? El molesta?

No, no, saps per què? Perquè vaig insonoritzar la casa! (i riu amb cara d'estar satisfet del lloc privilegiat on viu).

Moltes gràcies, Sr. Lleonart.

L’entrevista ha estat feta a la casa del Sr. Lleonart, al juliol de 2016. Estàvem presents Mont Carvajal, Maria Beneyto i la Sra. Blanca, la dona del Sr. Lleonart. Gràcies per la seva col·laboració.

 

 Reunió de l'Associació de propietaris a començaments de l'any 2000