ENTREVISTES‎ > ‎

Maribel Martínez

Maribel Martínez ens rep a casa seva el 21 de març de 2018

Maribel ha viscut a la Floresta quasi 70 anys. És una dona molt coneguda, gràcies a haver estat modista; actriu de l’Agrupació de teatre la Floresta, amb el Pedro José Martín; col·laboradora cristiana que ha fet catequesi i totes les activitats que podien ajudar a l’església, especialment en temps de mossèn Eduard, a qui sempre va admirar, i va ser col·laboradora del Casal Parroquial, primer, i de la Uref fins a dia d’avui.

Va néixer a Barcelona l’any 1943. Quan tenia 6 any va tenir tuberculosi i els metges li van recomanar als pares que busquessin un aire més net i així és com van arribar a la Floresta, l’any 1950. Van trobar una casa al carrer Dos Termes, a prop de la Casa Blava. La seva casa pertanyia a Molins i les cases del davant pertanyien a la Floresta. Però Maribel s’ha considerat sempre de la Floresta. Amb la seva amiga i veïna Modesta anaven a jugar a la plaça del Centre, on estava “La Muntanyesa”, que aleshores era una tenda petita regentada pels mateixos propietaris que després farien el primer supermercat del barri. Allí jugaven amb la Maite, l’Imma i la Juani, filles dels amos de la tenda i amb el Sancho. Aleshores no hi havia cotxes i només quan arribava el carro del Pau, les mares cridaven alertant del perill. El Pau feia transports interns a la Floresta, sobretot des de l’estació als domicilis.


FAMÍLIA, ESTUDIS I FEINA

Els pares, Ramiro Martínez, de Múrcia, nacional i falangista, i Pilar Rodríguez, de Madrid, de mare republicana, havien arribat a Barcelona en temps de la guerra civil. La mare treballava a un ministeri de la República i fugint dels nacionals va venir a parar a Barcelona. Tots dos estaven vivint a una casa d’hostes del Poblesec, al carrer Floridablanca, i paradoxa, es van enamorar i es van casar. Van trobar una porteria a la plaça Letamendi, on viuria els primers anys Maribel. Un cop traslladats a la Floresta, els pares anaven a treballar a Barcelona, el pare a Fecsa i la mare a Roldós, una empresa de publicitat. El seu germà, Enric Martínez Rodríguez, va néixer al poc de viure la família a la Floresta. Primer anaven al Clínic quan tenien algun problema de salut, i quan Maribel i Enric eren més grandets, el pare va conèixer al Dr. Olivella, qui els va començar a atendre i els va parlar d’una casa que hi havia a sota de casa seva i així és com van anar a viure al carrer Verdaguer, on encara hi viuen. Maribel no estava gens contenta, havia perdut el bosc que tenia al voltant de casa i ja no tenia la mateixa llibertat. Quan tenia quasi 10 anys va començar a anar a l’escola al Passatge Mercader de Barcelona, a una institució teresiana. I va estudiar batxillerat fins a 4rt. Volia ser infermera, però el seu pare no va voler, així que després de fer uns estudis de secretariat va anar a treballar amb la seva mare a l’empresa de publicitat fins als 40 anys, edat en la qual va tenir una tromboflebitis i quan es va recuperar no la van deixar tornar a la feina. A partir d’aquí, va començar a treballar a casa fent jerseis a màquina i fent de modista, que n’ha fet fins fa un anys i mig, quan es va trencar el braç i ho va deixar. Però ha fet de modista més de 30 anys i molta gent l’ha coneguda al barri per aquesta raó.

EL CASAL PARROQUIAL I MOSSÈN EDUARD

Va començar a fer activitats socials als 14 anys, quan es va fundar el Club de futbol la Floresta, amb el seu pare que n’era el president i ella en feia de secretària. Li ha agradat sempre molt el futbol. Es va integrar a l’Agrupació teatral de la Floresta, amb el Pedro José que feia de director i va estar a la Junta del Casal Parroquial fins que va desaparèixer com a tal – abans era Casino i més tard també se’n dirà Casino-. Maribel ens explica que entre els anys 1960-1965, aproximadament, el Casino havia quedat bastant arruïnat, després de l’època glamurosa dels anys 50, i el Sr. Busquets, els Dr. Olivella i el seu pare, entre d’altres, es van ocupar d’eixugar els deutes i el van tornar a obrir, ara com a Casal parroquial amb el mossèn Eduard, al qual va admirar molt per tot el que va fer: va crear el Grup Mixt (nois i noies) de joventut, el grup de la JOC i els Scouts. Mossèn Eduard era un home molt obert i va activar molt els jovent del barri, sempre amb ganes d’ajudar-los, va aconseguir feina per a molts d’ells. Caritas col·laborava econòmicament i allí es feia ball, cinema, festivals infantils, reunions familiars, festes tradicionals, i fins i tot es feia un butlletí. El Grup Mixt de joves feien colònies a Can Flo i ho passàvem molt bé. Tot això va durar fins l’any 1975. Els darrers anys va entrar gent de l’Opus que no veien amb bons ulls a mossèn Eduard, potser perquè era una mica esquerrà. Amb el mossèn que va venir després tot això es va acabar. Per a Maribel aquesta va ser la millor època, tothom es coneixia, el barri era com una gran família.


EL CASAL/CASINO CANVIA DE MANS

Després de la mort de Franco, va arribar gent nova, diferent, que volia fer altres coses. Es va fer una assemblea  per veure què farien, però del grup tradicional, dels que havien estat abans no va anar gairebé ningú, quatre persones, així que els nous van guanyar la votació i es van quedar amb el Casino. Maribel va entregar el llibre de socis i d’actes i va marxar, ja que les noves propostes no anaven amb ella. Ens explica que al cap d’un temps va anar pel casino i quan va entrar li va caure l’ànima als peus, perquè tot estava malmès, deixat, abandonat. Va ser una època de transició pacífica, on tothom volia manar però no hi havia cap ordre i pocs treballaven.

LA UREF

Maribel i part dels antics membres del Casal parroquial es van instal·lar finalment a la UREF, on havia estat la bolera en època dels estiuejants. Allí va començar de debò l’activitat teatral, van redactar estatuts nous i els va dirigir Pedro José Martín, van preparar moltes obres com: La casa de los chivos; Los árboles mueren de pie; Cena de matrimonios; Llama un inspector; Qué listo es Calixto; La Ratonera; El abuelo Curro; Diálogos de un hombre solo; Feliz aniversario; Olvida los tambores... I van viatjar portant les obres a Portbou, Alfajarín i molt altres llocs. Ho van passar molt bé. L’ajuntament va començar a donar algun ajut a la Uref. Actualment encara continua Maribel a la junta de la Uref, que encara continua fent activitats com a local social: concerts, teatre... que proposen els propis grups que actuen.

ELS CANVIS DESPRÉS DE L’AUTOPISTA

Els Túnels de Vallvidrera van unir Barcelona al Vallès l’any 1991, així que la vida va començar a canviar. Maribel ens expressa el seu malestar, recorda amb tristesa que ella estava en contra en veure com anava canviant el paisatge, però afirma també que l’autopista ha beneficiat al 100% a St. Cugat i la Floresta.

Amb més tristesa encara ens explica l’incendi de 1994, com va veure que es cremava el bosc. S’havia iniciat a prop del túnel i va veure com s’acostava a casa, on es va trencar algun vidre i es va desfer una tanca de plàstic que vorejava el carrer. Va veure un pot blau volant que els va fer pensar que aquell foc havia estat provocat i així va ser. I ens explica també que estaven bastant tranquils perquè pensaven que la carretera, l’autopista i la via del tren eren tres tallafocs que servirien per frenar l’incendi. Malgrat que va ser un incendi difícil d’apagar en acabar el dia tot estava més tranquil, però va ser una gran pèrdua per a la Floresta.

També ens recorda una andana de fusta que van fer a sota de casa seva, abans que es fes l’estació del ferrocarril definitiva de la Floresta. Allí havien arribat a parar trens i ella ha vist fotos d’aquella parada provisional. Malauradament no en té cap.

Maribel Martínez Rodríguez es considera una dona creient en Déu, però no creu en tot el que representa l’església, hi ha moltes coses amb les que no està d’acord, per exemple, diu que avui no es va a casa de particulars quan algú, per malaltia,  necessita prendre la comunió i no pot anar a l’església. Això no ho accepta. Ella sempre ha viscut molt a prop del món de l’església, però d’una església més pobra i senzilla, i recorda amb enyor quan la Parròquia de Nostra Sra. De Montserrat gairebé no existia i es feia missa de campanya, amb quatre cadires de fusta i poc luxe. I ens fa un dibuix del seu record. Políticament ens diu que no es considera de cap bàndol. Amb un pare franquista bastant estricte i una àvia republicana, ella va viure enmig dels dos rius, però avui no es decanta per cap, li agrada la gent, especialment el jovent, i diu que les persones no són el que són pel que sembla la seva aparença.

Maribel és soltera però sempre ha estat envoltada de nens i nenes que han omplert la seva vida. La seva mare va morir fa poc, als 92 anys. I ella viu amb el seu germà Enric. Sembla una dona feliç i satisfeta del que ha fet a la seva vida.

Aquest text és un resum de l’entrevista que li vam fer el dia 21 de març de 2018, la Mont Carvajal i jo, Maria Beneyto. Us convidem a escoltar l’entrevista que expressa amb més vivacitat el que us hem resumit aquí.

La Floresta, abril de 2018

 

Comments