ENTREVISTES‎ > ‎

Montserrat Roig

MONTSERRAT ROIG VA VIURE A LA FLORESTA

Alguns veïns ens asseguraven que la periodista i escriptora, Montserrat Roig, va viure a La Floresta. A d’altres no els sonava en absolut. I d’altres, preguntats al respecte, ho negaven astorats de la pensada, com si fos una idea de bomber. No dona, no. Se sabria! deien. Davant aquesta mena de “llegenda urbana” misteriosa, la comissió ha volgut investigar-ho. I han donat carta blanca a la Mont Carvajal perquè ho fes. Fet i fet, tampoc no han passat tants anys! I ara, que es commemora el 25è aniversari de la mort de l’autora d’ Els Catalans als camps nazis o El temps de les cireres us podem confirmar que, efectivament, sí, la Roig va viure al nostre barri del 74 al 77! Quina il·lusió! 


Mont Carvajal, gener 2017

La primera pista que vaig trobar i seguir és un fragment d’una biografia escrita pel periodista i bloguer Pere Meroño, i publicada l’any 2005 per Publicacions Abadia de Montserrat titulada El goig de viure, biografia de Montserrat Roig. Escriu Meroño:  “Durant els anys joiosos a La Floresta, la neboda Natàlia era la mainadera de la quitxalla. Montserrat els feia uns entrepans i au a campar-la fins a l’hora de dinar. El moment de tancar-se a la cambra a escriure havia arribat. L’aïllament i el silenci resultava quelcom sagrat.

Les hores s’enfilaven goludes, a poc a poc. Un munt d’hores voltant pel carrer. Natàlia se’ls enduia pels boscos, a la xicalla, amunt i avall, en bicicleta. No hi havia pas cap perill, aleshores, a La Floresta. Per aquell carrer no passaven cotxes. Natàlia recorda el Jordi. El seu ninet. Era terrible a l’hora de les farinetes. Duia el xumet en una mà i exercitava un moviment molt ràpid fent coincidir la sortida de l’estri amb l’entrada de la cullera enfarinada, altrament bramava pels descosits. Desesperat.

S’entrava pel davant, a la casa, passant per un jardinet. Un cop a dins, et trobaves, de sobte, amb el menjador, la sala d’estar, el rebedor, la cuina i el bany. Tenien, també, l’habitació dels nens, la qual, al principi, la féu servir ella. A baix, hi havia, igualment, l’estudi. Tot, però, canvià. L’estudi pujà amunt i la cambra restà a la planta baixa. L’estudi no era pas de lliure accés. La porta romania ajustada de forma perpètua. Prohibit mentre ella treballava. Natàlia no recorda cap precedent d’interrupció. Quan ella feinejava, feinejava. Se sentia, de vegades i esmorteït, el tac-tac-tac-tac-tac de la màquina d’escriure.” (pàg. 68)

Més endavant, Meroño, parla de l’amiga íntima de l’escriptora, Montserrat Blanes, i de com es van conèixer al nostre barri.

“Montserrat i Montserrat feren coneixença a La Floresta. L’escriptora i Quim Sempere feia poc que s’hi havien instal·lat. Totes dues duien la canalla l’Escola Tagore de Bellaterra. I coincidien sempre a l’autocar. El glaç es trencà un dia. Montserrat i una germana anaven en tren. Parlaven d’adquirir un cotxe per la Roig. “Jo de tu em compraria un dos cavalls”, els va dir la Montserrat Blanes, que seia un bancal pròxim. Ella era una vertadera fan d’aquest vehicle llavors tan de moda. A partir d’ací es feren inseparables. Íntimes. Gairebé una de sola. Es veien cada dia. Tots els dies.

Quan Montserrat i Joaquim deixaren La Floresta, la relació entre amigues continuà. Al cap de poc, a Bailèn 41, hi queda un pis vacant. Montserrat Blanes no trigà pas gaire a ocupar-lo. La canalla d’ambdues es relacionava també molt. Fins compartien i feien servir les dutxes i banys respectius.

L’Ovidi Montllor fou marit de l’amiga. La Roig el conegué abans que ella. Havien fet teatre plegats. Hi havia química personal entre l’escriptora i l’actor i més tard cantant. La Blanes treballava llavors a la secretaria de l’Ateneu Barcelonès, quan el presidia Josep Andreu i Abelló. Roig i Fransistorra era de la Junta de Govern de la benemèrita institució. “

 

Engrescada per la primera troballa fàcil i ràpida, de fet va ser un cop d’ull a google, vaig continuar. L’historiador i amic Andreu Mayayo, em va il·luminar molt. Sabedor de la meva dèria m’avisa que recopilant textos demanats a diferents autors per a l’edició especial de la “Nous Horitzons” dedicat as 80 anys del PSUC, el que fou director de la revista històrica “Treball” l’any 1972, Joaquim Sempere, diu: “L’any 1974 jo vivia a La Floresta” i n’explica una anècdota i algun detall més. I resulta que en Sempere va ser parella de la Montserrat Roig en aquella època! Ve-t’ho aquí! Ja ho tenia! Calia parlar amb ell!

Busca que buscaràs, i ajudada molt per la periodista Aina Torres, que aquest any passat acaba d’escriure Montserrat Roig. La memòria viva , que us recomano vivament, en Mayayo i l’Isidre Marías de la Comissió aconsegueixo contactar amb ell, en Joaquim Sempere i més tard amb el fill, Roger Sempere, el gran de la parella que va viure de menut al barri.


 

Joaquim Sempere, doctor en filosofia, ex parella de Montserrat Roig i ex veí del barri de la Muntanyesa, va accedir molt amablement a rebre’m a casa seva a Barcelona, el dilluns 28 de novembre de l’any passat, 2016. Ell, ella i en Roger van viure tres anys i mig al carrer Piscina, del 74 al 77. Després d’uns minuts inicials de tractar-lo de vostè, em demana que el tutegi. Un descans, la veritat.

- Què fas ara?

- Doncs ara sóc professor jubilat de Sociologia de la Universitat de Barcelona. Des de fa cinc anys, estic jubilat. Llegeixo i faig coses que no havia pogut fer fins ara. I estic vinculat a la vida política del país, però com a observador, més aviat extern.

- Ah! Sí? Assessores algun grup?

- No, però els segueixo i escric en una revista militant que es diu “Mientras Tanto”, on havia col·laborat. És una revista fundada pel Manuel Sacristán que s’ha publicat en paper durant 35 anys, entre 1979 i 2014, i ara només es publica en format electrònic.

- Que t’ha marcat molt...

- Sí, sí.

-  I has escrit un munt de llibres...

- He fet uns quants llibres, sí. Sobre les necessitats humanes, sobretot. La meva tesi doctoral, que es va publicar en llibre, es titula L’explosió de les necessitats, que deu anys més tard he tornat a publicar en castellà i modificant moltes coses, amb el títol Mejor con menos. I he escrit coses més acadèmiques, de sociologia ambiental, sobretot, que és el que m’ha interessat més.

- Del 72 al  76 vas estar treballant a la revista “Treball”. I ho feies clandestinament. T’ocupava tot el dia o feies alguna altra cosa?

- Això ho feia sense cobrar. Aleshores havia de guanyar-me la vida traduint, que era una feina que et deixa molt marge per organitzar-te l’horari. I precisament, vam anar a La Floresta perquè tant la Montserrat com jo... ens  havíem posat a viure junts l’any 1973. Ella tenia ganes de tenir més tranquil·litat per treballar, per escriure. I a mi m’anava bé poder treballar també amb tranquil·litat en la traducció. I bé, La Floresta era un lloc pròxim, amb comunicació i per això vam decidir anar allà.

- Qui us en parla? Ja ho coneixeu?

- No ho recordo. Em sembla que no ens ho va dir ningú. Vam estar mirant... La línia aquesta, del Metro del Vallès, era una bon lloc. No sabria precisar més en què.

- Havíeu mirat més llocs de la Línia del Vallès? Bellaterra, Valldoreix, Sant Cugat, Les Planes...?

- Em sembla que vam mirar Les Planes i La Floresta i prou.

- I què us va fer decidir per La Floresta?

- Que vam trobar una casa que estava en condicions relativament barates. En aquell moment érem pobres. (Somriu) No arribàvem a gaire. I aquella era una casa bastant “destartalada”. Una d’aquestes cases d’estiueig que no estan preparades per viure tot l’any. Passàvem fred, passàvem  calor i de tot. Però, bé, érem joves i ho vam aguantar bé. Eren inconvenients materials.

- Era al Carrer Piscina?

- Sí

- I la veu comprar?

- Sí, la vam comprar amb l’ajuda del meu pare, que ens va deixar una part important dels diners.

-No deus saber a qui li veu comprar?

- Ni idea. Sé a qui li vaig vendre. A en Vicenç Fisas, que hi va estar vivint molts anys. Ell sí que hi va introduir modificacions, obres, reformes. Nosaltres no teníem mitjans per a fer-ho.

- Hi veu estar tres anys i mig, més o menys?

- Sí, del 74 al 77, si no recordo malament.  Després del naixement d’en Jordi, que és el segon fill d’ella, la primavera del 75, i quan ell ja tenia dos anys, més o menys, vam decidir que allò era massa complicat. Vam trobar un pis de lloguer a tocar d’on vivien els seus pares i és clar, això per nosaltres era ideal perquè aleshores la seva mare podia ajudar-nos en la criança del menut. I vam decidir deixar La Floresta.

- El Jordi neix al 75?

- Sí.

- Com us veu conèixer amb la Montserrat?

-  Ens havíem conegut al 68 o 69 treballant a l’Enciclopèdia Catalana. Era un coneixement molt ocasional o superficial. El que passa és que ella havia sentit parlar de mi i jo havia sentit parlar d’ella. Jo tenia una petita fama perquè l’any 62 m’havien detingut quan era estudiant. I la nostra detenció, amb tres més, va provocar manifestacions al carrer. I jo la coneixia a ella perquè havia rebut el premi  Víctor Català el 1970 amb Molta roba i poc sabó, una de les seves primeres novel·les. Aleshores, al tornar jo dels tres anys que vaig viure a París, no recordo si era al 71 o començaments del 72, ens vam trobar en una reunió que es feia a la Zona Franca en solidaritat amb un col·lectiu de treballadors en vaga. Aleshores, era una reunió clandestina, evidentment, organitzada pel PSUC, imagino. No ho sabria dir amb precisió. Tampoc recordo en quina fàbrica era, la solidaritat. I a la sortida, la Zona Franca és un lloc poc avinent, vam  sortir junts i la vaig acompanyar a casa seva. I a partir d’aquest retrobament va començar la nostra relació.

- Una bona tirada des de la Zona Franca fins al Carrer Bailèn!

- Si! Suposo que devíem agafar transport, no me’n recordo! (somriu)

- Quan vivíeu La Floresta i treballaves clandestinament a “Treball” tenies un “mote”?

- Un “mote”?

- Un malnom. (pseudònim)

- Sí. N’he utilitzat diversos. Em sembla que era Ernest. Firmava els articles com a Ernest Martí.

- Per algun motiu, aquest nom?

- Ernest en part pel Che Guevara i perquè havia tingut un oncle que havia anat voluntari a la Guerra Civil i va morir a la Batalla de l’Ebre. I es deia Ernest.

- Un petit homenatge.

- Sí.

- Ella, a “Treball”, hi va fer algun article?

- Si, algun.

- Amb malnom també?

- Em sembla que  hi va col·laborar quan “Treball” era legal i ja no calia “nom de guerra”, com en dèiem nosaltres.

- Tornem a La Floresta. Com era el vostre dia a dia? Escrivíeu molt, no? Ella escrivia i tu traduïes... De quin idioma a quin traduïes?

- Sí és clar. Del francès i l’anglès al castellà i al català. I ella treballava en les seves novel·les i el seu periodisme. El nostre dia a dia és difícil de dir perquè al mateix temps,  és clar, volíem La Floresta perquè està a prop de Barcelona. I la nostra vida social, política i cultural la fèiem a Barcelona. Per això vam escollir una localitat ben comunicada i propera. I és clar, jo anava amunt i avall, també. Tot i que la meva vida política estava molt limitada. Com que estava en contacte amb l’aparell clandestí (del PSUC) tenia prohibit anar a manifestacions i fer activitat oberta.

- Perquè no et tornessin a agafar.

- Exacte.

- Llavors, ens hem d’imaginar que l’estona que esteu treballant a casa, -òbviament no hi havia ordinador-, estàveu cadascú amb la seva Olivetti? Clac-clac-clac-clac?

- (Somriu) Sí. Exacte. Després pel que fa a la vida social allà, ens hi vam vincular poc. Teníem uns veïns que eren immigrants andalusos. Ell era paleta i ella es dedicava a fer feines a les cases,  era proletariat del més precari, amb els quals vam fer molta amistat. Aleshores, el Roger, que és el fill gran, que quan ens hi vam instal·lar tenia quatre anys, anava a la guarderia. I a través de la guarderia vam tenir alguna relació. Sobretot una que va ser molt important per la Montserrat, la Montse Blanes. Tenia dos fills. Allò va ser una amistat molt perdurable i que va ser molt, molt important per la Montserrat.

- A Barcelona hi anàveu amb tren?

- Sí. Fins que ens vam comprar un Diane 6. No un Dos cavalls, eh! Un Diane!

- En una biografia, he llegit que la Montserrat Blanes es troba la Montserrat al Roig al tren i l’anima a comprar-se un Dos Cavalls...

- Però això va ser més tard, quan ja estàvem separats.

- De quin color era el Diane?

- Ha! (riu) D’aquell verd una mica caqui.

- Compràveu els queviures a La Floresta? Al súper del barri, a la Muntanyesa?

-  Si, exacte, a la Muntanyesa. I jo diria que la guarderia estava per allà. La Muntanyes està per allà a l’avinguda Sant Joan, oi?

- Sí.

- T’explico una anècdota relacionada amb la guarderia. Allà hi vivien molts hippies. I vam sentir a parlar d’un matrimoni hippy que tenia dos fills i que era molt radical amb el seu anti consumisme. I aleshores no tenien televisió. I els fills que anaven a la guarderia, quan arribaven a l’escola sentien parlar els seus companys dels programes de la tele. I el resultat va ser una contra educació d’aquests nanos perquè, en comptes de créixer sense voler  tele, es van convertir en uns tele-adictes perquè justament era una cosa que els faltava. I recordo que això ho vam comentar molt amb la Montserrat, de les dificultats d’educar les criatures i de pensar que la família és un ens al marge de la societat. I no, no, la família no està mai al marge de la societat! Per mi va ser una experiència molt significativa.

- Per tant, dedueixo que veu tenir tele.

- Sí.

- I llavors, amb aquesta vida que m’has explicat que fèieu, festes a casa no en devíeu fer?

-  No.

-  I no anàveu a casa d’altres a fer festes?

- No.

-  Quan treballaves a “Treball” clandestinament i ho havies de mantenir en secret, què va passar un dia quan anaves a buscar el tren?

- A veure, l’aparell d’impressió i distribució de la premsa era estrictament clandestí. La impremta estava en una fàbrica d’una localitat del Vallès Oriental. L’impressor tenia un cotxet senzill i anava a treballar a aquesta fàbrica que era d’un simpatitzant del partit que li deixava un espai discret. Allò jo no ho he conegut mai. Jo només coneixia els de l’aparell central de distribució. Érem una tribu, diguem-ne. Érem aquest impressor, que es deia Rafael Juan Pérez, el Napoleó Figuerola, que era el cap de la distribució, els germans Vives, Enric i Josefina, que s’ocupaven de les correccions del català i del muntatge de la maqueta i encara hi havia un parell més encarregats de la distribució. En vaig conèixer un que es deia Ramon Domènech. Era a aquest nucli molt tancat que, molt de tant en tant, cada tres, quatre o cinc mesos, en Gregori López Raimundo ens reunia per discutir de temes que ens interessaven a tots. I era l’únic contacte que teníem i es feia amb moltes mesures de seguretat. Fora d’això, no ens coneixíem, ni de nom, ni d’adreça, ni res. Aleshores, un dia que anava jo caminant pel camí aquell que porta a l’estació (Av. Verge Montserrat des de la Plaça del Centre) s’atura un cotxe al costat. I era el Rafael Juan que diu: “Puja! puja!” I després em diu: “Mira, ja t’he vist unes quantes vegades, però és clar, com que això que estic fent està prohibidíssim no m’atrevia. Però ja no puc més!”. Vaig descobrir que era una persona d’una gran curiositat intel·lectual, amb molt neguit, que tenia molta opinió sobre coses de la política però no les podia compartir amb ningú. Només amb en Figuerola, però s’hi portava a matar. Coses que passen! I amb mi ens vam entendre molt ràpidament. Teníem gran afinitat afectiva. I vam decidir que com que vivíem a 200 o 300 metres de distància que ens aniríem veient per poder discutir de tot. Teníem trobades molt llargues d’un parell d’hores o més i discutíem de tot. Ho fèiem a casa seva.

- Ell vivia a l’Av. Sant Joan.

- Si. Ell es deia Rafael Juan Perez i estava casat amb una aragonesa que es deia Adela Lacasa, tots dos eren unes persones esplèndides.

- Llavors aquestes trobades eren secretes?

- Si, eren secretes. No li podíem dir ni al Gregori ni a ningú. El Gregori ens les hagués prohibit! O almenys s’hagués sentit molt malament.

- O sigui que a La Floresta vas viure una mena de clandestinitat dins la clandestinitat?

- Exacte.

- Per què has dit que la Montserrat Blanes va ser tant important per a la Montserrat Roig?

- Perquè es van fer molt amigues. Eren molt complementàries. La Montserrat Blanes és tímida, és molt insegura i una persona sense formació cultural. Però, en canvi, tenien molta afinitat personal i aleshores van tenir una amistat molt forta i feien moltes coses juntes. Sobretot quan ens vam separar. Després, la Blanes se’n va anar a viure a Canet i la Montserrat (Roig) hi anava molt sovint amb les criatures. La Blanes tenia un fill...i després va tenir una filla amb l’Ovidi Montllor.

- Amb en Roger quan era petit, ell estava a la guarderia i vosaltres amb l’Olivetti. Però a les tardes i els caps de setmana treballàveu i el nen estava per allà?

- No recordo tants detalls. Recordo que la Montserrat Blanes ens va ajudar però també els pares de la Montserrat. Roig. Els meus sogres van ajudar molt. Quan teníem algun problema de sortir o marxar...

- Quin record en tens de La Floresta? Et va agradar viure-hi? Ja m’has dit que les condicions de la casa eren una mica precàries. Que recordes? Humitat i fred?

-  Si humitat i fred! Molt! Ara està molt més urbanitat que llavors.  Ara ha canviat molt. Abans quan plovia ens enfangàvem, això si que ho recordo, i condicions precàries.

-  Hi has tornat?

- Sí, ocasionalment. A veure la casa i l’entorn, fa uns quinze anys.

- Doncs torna quan vulguis, que hi seràs benvingut!

- Gràcies.

- Teníeu gos?

- No. Teníem una gata.

- Com es deia?

-  (Somriu i rumia) Mmm, es deia Pepita.

- A la Montserrat  Roig com li deies?

- Montserrat. No li agradava que li diguessin Montse.

- Mira, com jo!  En motiu del 25è aniversari de la mort de la Roig s’han fet algunes entrevistes a persones del  seu entorn. A tu no t’he vist. No t’agrada?

- Prefereixo no sortir.

- Trobes que t’han posat massa l’etiqueta de “l’home de”?

- No.

- Ho dic perquè a l’entorn de les figures molt conegudes sovint es fa referència a altre com l’ex de, la dona de, el fill de...i no sé si t’ha passat?

- En el meu cas no he tingut mai aquest problema. Potser perquè quan ella va començar a ser més famosa ja estàvem separats.. Potser per això. Era quan va començar a fer els programes de televisió...

 

Ara que ja he constatat que la periodista i escriptora va ser veïna nostra em quedo més tranquil·la. Ja no és un rumor, ni una llegenda. És una realitat. Ara bé, aquesta columna tindrà més informació aviat. D'una banda, perquè hi penjarem  un fragment en video d'aquesta entrevista. De l'altra perquè en Roger Sempere ... bé ho deixo aquí, de moment!