ENTREVISTES‎ > ‎

Paco de Urmeneta

Francesc de Paula de Urmeneta o Paco de Urmeneta, com el coneguem a la Floresta, va néixer l’1 d’abril de 1934 a Rambla de Catalunya, 122, 3r, 2ª, de Barcelona, enfront vivia la família Sabatés, que aleshores estiuejava a la Floresta, a prop del pont dels suïcides, aquesta família va buscar una casa en aquella zona per a la família De Urmeneta, on anirien, per primera vegada quan Francesc tenia 1 any; els seus pares enseguida van comprar la casa del carrer Diputació on avui viuen i on estaven estiuejant el 18 de juliol de 1936, quan va començar la guerra civil. En aquell moment, el seu oncle, que era conseller de la Generalitat, Carlos Martí Feced, va ajudar el seu pare a escapar-se a França, ja que tenien una germana i quatre ties monges i això era perillós per a tota la família, i després va ajudar a sortir a la seva mare, a la seva germana i a ell mateix, que van anar a Toulouse, on es van trobar amb el pare, concretament a Blagnac, on s’hi van estar els tres anys que va durar la guerra. Els seus dos oncles, els dos metges, el conseller, que acabem d’esmentar, i el germà, José Martí Feced, aleshores President de la Creu Roja de la Reública espanyola, van estar aquí tota la guerra, i quan va acabar van escapar a França, el conseller se’n va anar amb Companys i Tarradellas a París, i José es va quedar amb les germanes a la casa de Blagnac, on va morir i on va ser condecorat pel President de la Creu Roja Internacional. .

La família de Francesc va recuperar el pis de Rambla de Catalunya i F.de Urmeneta nen va començar a anar a l’escola, després a l’ICI i més tard, el batxillerat, el va fer als Jesuïtes de Sarrià, i van continuar anant d’estiueig a la Floresta. Van trobar la casa del carrer Diputació en mal estat. Aleshores, els seus pares van comprar-ne una al costat del dipòsit, en el carrer que aleshores es deia “Paseo de los almendros”, on van estiuejar la resta de la infància de Francesc i on vivien els seus amics. I la del carrer Diputació, la van llogar, entre altres al Sr. Mimó, que va construir el forn enfront de la casa. Amb ells va anar l’Angelita, que era la seva minyona a Barcelona. Quan l’Angelita, es va casar amb el Sr. Cañadell, a qui els seus pares van recomanar per a que treballés amb el Sr. Pahisa, van viure en els baixos de la casa del “Paseo de los almendros”, avui Sant Eusebi, com a porters i quan es van fer casa seva al carrer Casino, van venir la seva mare, la senyora Regina, i el germans, Perico, Silvano i Tomasa, de “Alcoroches” (Guadalajara) i van ocupar la casa del “Paseo de los almendros” on ells vivien. Allí, Perico i Silvano van muntar el seu negoci de carros i cavalls, que guardaven en el garatge, fins que més endavant també utilitzarien el garatge de la seva germana Angelita.

La família De Urmeneta viuria en aquella primera època a prop del dipòsit. Al voltant del carrer del dipòsit Francesc comença a conèixer els seus amics que ho serien per a tota la vida, el Teixidor, el Reverter, el Ruiz, el Reñé... amb qui jugava a soldadets, amb vaixells fets de pots que trobaven; a futbol amb botons...; feien esports, per al quals crearen equips i curses de bicicleta, de “futbolito” (avui, futbol sala) amb grups molt reduïts que jugaven al casino; i feien les seves olimpíades quan n’hi havia, amb un munt de proves al camp de la mina, això de més menuts, de grans ho farien de manera més organitzada i reglada.

En aquells primers anys 40, ens diu Francesc que la majoria de població eren els estiuejants, que hi havia poca gent fixa i pocs llocs on comprar, al voltant de casa seva només hi havia Casa Mariano, a pujar del carrer Major. Molt aviat, aquells territoris quasi selvàtics, es van començar a vendre, i es van promoure molt, fins al punt que al mercat i botigues del barri de Gràcia de Barcelona es donaven cupons per canviar-los per terrenys a la Floresta, fins i tot sortia la publicitat a La Vanguardia i a altres diaris. La Floresta d’aquells moments estava prou deserta, no hi havia gaires cases en la seva zona, entre la Plaça de Pere Planes (aviat Dr. Olivella) i l’estació les pilotes de futbol rodaven sense problemes, només hi havia cases al voltant del dipòsit. Hi havia més bosc que barri. I es va anar construint sense planificació urbanística.

“Con respecto a los vales o cupones de la Floresta, la mayoría correspondían al barranco que existía desde la Plaza Pere Planas, entonces conocida por Los Seis Caminos, hasta la iglesia antigua, en cuyo barranco solo existía la Casa Segalá y el otro barranco llegaba hasta las vías del tren, y en Los Seis Caminos, una de las pocas explanadas grandes, es donde jugábamos al futbol, entonces todo era tierra y no circulaban coches.”

Francesc va estudiar periodisme, on va conèixer la seva futura esposa, Avelina Arcos Rocafort, i va escriure algun article al Correo Catalán; i també estudià dret, el que li serviria per a exercir la seva futura professió. El seu pare també va ser advocat, i va treballar una temporada en el Registre de la propietat del Nort de Barcelona, on el seu pare, també advocat, era registrador substitut abans de la guerra. Francesc també va acabar treballant als registres de la propietat, assessorant els notaris, els ajuntaments, les caixes de pensions, fent informes sobre finques, etc... i així continuaria fins a la jubilació.

“Después de la Guerra, es cuando empezó en su despacho de Rambla de Cataluña donde vivíamos y donde al acabar yo la carrera, compaginé Periodismo en el Correo Catalán y Derecho en el despacho de mi padre, que al final es lo que mantuve.”

Es van casar l’any 1961 i l’any 1962 van començar a arreglar la casa on viuen avui: “Cuando nos casamos Avelin y yo en el año 1.961, mis padres nos dieron la casa de la calle Diputación, que necesitó muchas reformas para poder hacerla habitable, ya que la finca de la calle San Eusebio se la dejaron a mi hermana, y ello provocó el cambio de domicilio de la zona del Depósito a la actual. Pero del 1.940 al 1.961, mi zona de veraneo era aquella y mis amigos, todos de allí.”

Primer treballava a Barcelona i quan va poder es va instal·lar el despatx a la casa de la Floresta. El matrimoni De Urmeneta-Arcos va ser un dels primers estiuejants en venir-se’n a viure a la Floresta, i els seus amics primer el criticaven i poc a poc se n’hi van venir a viure. No tardarien gaire. Els anys 60 van canviar la fesomia del barri. La gent buscava un lloc tranquil per viure-hi i a més els preus del barri eren molt econòmics. Al començament, els carrers estaven sense asfaltar, les roderes dels carros eren profundes, hi havia pocs cotxes, afortunadament, perquè de vegades no era fàcil circular, un dels primers, l’R-4 del Doctor Teixidor, tenia els seus problemes per fer-ho. Quan venien en cotxe, venien per la Rabassada fins al Km. 12, perquè la carretera de Vallvidrera, encara recent, no estava asfaltada. Hi havia llum, però no gaires telèfons, ells després de bastant temps van aconseguir el nº 151, el primer de l’ampliació, que els va donar el Sr. Oller, el telefonista. Els avenços dels serveis a la Floresta sempre han anat molt lents, l’entrevistat considera que la Floresta mai ha estat ben vista per l’Ajuntament de Sant Cugat. Anys més tard, en temps de l’alcalde Recorder i Miralles, el Sr. De Urmeneta va colaborar amb el Sr. August Riveiro, el qual va presentar queixes a l’Ajuntament de Sant Cugat que volia cobrar contribucions especials del Pla d’Urbanització del secor 2-5 de la Floresta, quan abans ja s’havien asfaltat altres carrers sense aprofitar-se dels veïns. “Els asfaltats aleshores eren de molt baixa qualitat, després se n’han fet de millors”, en diu el Sr. De Urmeneta que espera que el que van fer servís d’alguna cosa. I també manifesta que les construccions també han estat sovint irregulars, “es demanaven permisos a l’ajuntament que no arribaven mai”, i això va fer que al final la gent acabés fent el que volia i sovint amb un tipus de construcció molt dolenta, el Sr. Baró, el Sr. Canyadelles o el Sr. Pijoan havien fet construccions molt deficitàries.

La vida social al principi continuava al Casino, que encara conservava el seu bar en bon estat, els billars, el ping pong, una tarima per al teatre i per a les orquestres... La filla del Sr. Tarruell no va tornar a llogar el casino a l’Associació de Propietaris, i els estiuejants van marxar a la bolera de la UREF.

“Allí se habían celebrado bailes de categoría con orquestas importantes, cine, teatro y tómbolas, para recaudar dinero para contribuir a las obras de la nueva iglesia, y todo se estropeó cuando del casino se hizo cargo el cura y lo convirtió en casal, que después se fue deteriorando más y más, hasta que por fin, el Ayuntamiento logró recuperarlo, pero ya nunca fue lo mismo que antiguamente.”

En aquells moments, als anys 60, la piscina del Sr. Pijoan que havia inaugurat l’any 1948 va anar decreixent; el casino va passar a ser el casal, un espai més popular, no tant d’elit. I als setanta, amb l’arribada dels hippies, segons els Sr. Francesc, va ser un desastre, i ell va deixar d’anar. Ens diu que no ha participat massa en la vida cultural del barri, que durant algun temps no hi havia gaire activitat cultural però pensa que ara sí, que les coses van canviant. La seva vida social ha continuat al voltant dels seus amics de tota la vida.

F. de Urmeneta és un bon coneixedor del territori de la Floresta degut a la seva feina. Ens parla de la distribució de les masies: de Can Llobet, que era de la família Ros (on està situada la seva casa), de Can Busquets, que pertanyia en bona part a Vallvidrera, per tant no era de Sant Cugat i Mas Buscarons, que era propietat dels Busquets. Ens mostra un mapa amb la distribució territorial original feta pel Sr. José Busquets, mestre d’obres i agrimensor, on es pot veure fins on arribava cada finca. En aquest sentit ens diu:

“Con respecto a la división de La Floresta, básicamente está basada en tres masías, Can Llobet, de la familia Ros que llegaba hasta la calle Buenavista, y Diputación, y Can Busquets y Manso Buscarons, ambas de la familia Busquets, aunque antiguamente Can Busquets no pertenecía al Municipio de Sant Cugat, sino al de Vallvidrera, cuando Vallvidrera era independiente, y luego se agregó a Sarriá, último municipio que se agregó a Barcelona, aunque entonces ya Can Busquets paso a formar parte de Sant Cugat. Y la calle Diputación es divisoria entre Can Llobet y Mas Buscarons, como ocurre con las calles Tarruell y Buenavista, que dividen Can Buquets y Can Llobet. Ya sé que había otras pequeñas masias como Can Fló o Can Borrull.”

El Sr.Francesc d’Urmeneta ha viscut tranquil i a gust a la Floresta, amb la seva dona i els dos fills (fill i filla), però pensa que estaria bé que el barri tingués més autonomia, com Valldoreix, per a poder resoldre amb més facilitat les carències que té la Floresta.

Moltes gràcies, Sr. Francesc de Urmeneta. Entrevista feta el 21 de maig de 2018, que podreu escoltar en la gravació que li va fer Juan Gamero. Vam estar allí Maria Beneyto i Mont Carvajal, el càmera Juan Gamero i el matrimoni de Urmeneta. Gràcies per la seva amabilitat i disponibilitat.